Tuesday, April 10, 2012

Shaudin Melgar-Foraster, Més enllà del somni i Perduts a l’altre món


Encara que normalment no llegeixo literatura juvenil, els dos primers volums de la saga de la interferència de Shaudin Melgar-Foraster es llegeixen amb ganes i et deixen un bon sabor de boca. Llàstima que la història es quede penjada (inevitable, però, en una saga). Per a quan la tercera novel·la, Shaudin?

Sí, a la Shaudin la conec perquè ensenya català a Glendon College, a Toronto, i ja fa anys que vam coincidir al casal català. Tot i que no ens veiem gaire sovint, li vaig seguint el rastre a través de les novel·les.

Més enllà del somni presenta els personatges principals, l’Anna i l’Alison, dues adolescents de Toronto, l’Arnom, el guerrer de Maiera que lluita contra l’opressió del Senyor de Rocdur, la rocduriana Tariana i del seu home surà Tajun, la bruixa Ling i el potià Tam. Perduts? No gaire. Les novel·les es mouen amb facilitat entre el planeta Terra (Canadà i Catalunya) en el temps actual i el món imaginari de la interferència.

Les aventures i els personatges viatgen amb una velocitat feroç, desapareixen i tornen a aparèixer, es conten històries i s’ajuden (i ajuden al lector) a no perdre’s en cap moment en el mapa imaginari que l’autora té ben definit. Els personatges estan ben fets perquè no són maniqueus i l’adolescent principal, l’Anna, tot i que amb les limitacions d’un llibre d’aventures, està ben treballada i canvia amb la història. L’altre personatge principal, el potià Tam, un xiquet de 12 anys de cabells verds, també té una personalitat molt tendra i “creix” a mesura que passes de la primera a la segona novel·la.

La narració, tot i passar en un altre món, està farcida de comentaris sobre el nostre: els potians que entren de forma il·legal a Rocdur són executats i quan els treballadors potians es fan vells i són incapaços de treballar, els fan marxar a Pot o els maten. El matrimoni interracial està prohibit a Rocdur, una dictadura habitada per una gent blanca amb cabell pèl-roig, però ben vist a Fosca, un país democràtic habitat per gent negra.

L’única cosa que li suggeriria a l’autora és que els personatges bons són massa bons. I ho faig amb recança, perquè m’entristiria perdre eixa virginitat que porten al damunt, però crec que li oferiria profunditat a la història. M’explique, encara que l’Anna i l’Alison estan geloses perquè a totes dues els agrada l’Arnom, l’Anna és massa coratjosa i massa decidida. I el Tam és un encant, mai no té pensaments dolents per ningú, sempre conta històries i intenta fer que tota la gent al seu voltant es trobe bé. Potser és que estic massa influenciada pel Senyor dels anells i La Guerra de les Galàxies, però una miqueta de temptació envers el costat fosc potser podria funcionar. I pel que fa al Senyor de Rocdur, tot i que m’agrada molt el que pense que passarà amb ell en la tercera novel·la, crec que és massa dolent. Una espurna de bondat, encara que siga en un passat llunyà, ajudaria el lector a entendre’l millor.

En conjunt, felicitats Shaudin. La segona novel·la, Perduts a l'altre món, tot just publicada, manté el nivell i la frescor de la primera, deixa la història en un moment dolç i, de ben segur, farà que qualsevol lector que s’endinse en el teu món imaginari espere amb avidesa la continuació i conclusió de la història. 

Sunday, April 8, 2012

Getting to Maybe: How the World Is Changed



Getting to Maybe intenta donar eines a les persones que volen canviar el món. No només canvis petits, sinó el que els autors, tres escriptors i persones vinculades a la universitat, anomenen innovació social.

La innovació social és feta per aquelles persones i grups de persones que aconsegueixen canviar la forma en què veiem les coses. Normalment es tracta d’una combinació d’empenta individual i un ambient propici al canvi (el que els autors anomenen “When Hope and History Rhyme”). Si aquestes condicions es donen, el món canvia.

Com funciona de debò? Doncs els autors afirmen que primer cal una persona o un parell de persones amb una “missió”, ells en diuen “calling o vocació”. Una vocació (no confondre amb la religiosa) que no poden evitar. Una necessitat d’actuar que ha de ser satisfeta. Això li va passar a Bob Geldorf, el músic irlandès que va començar la saga de macroconcerts Life Aid a favor de diverses causes humanitàries. Quan a mitjans dels anys 80, Geldorf va veure les imatges de la fam a Etiòpia, va sentir que havia de fer alguna cosa. Va proposar fer concerts per recaptar fons i alleugerir el treball d’assistència humanitària i, de sobte, se li van obrir totes les portes i va veure el seu objectiu compert amb escreix.

Els autors afirmen que les persones capaces d’iniciar innovacions socials solen ser molt realistes, coneixen bé el món en què es mouen, però alhora veuen que cal anar més enllà i troben la forma de sortejar els impediments que els poders establerts plantegen.  Per poder fer-ho, són persones capaces de quedar-se quietes (Stand still) per poder observar què no funciona, què és el que fa que no funcione i com fer les coses d’una altra manera.

També són persones que no tenen por ni prejudicis d’aliar-se amb el que els autors anomenen “els forasters poderosos” (The Powerful Strangers), persones que normalment tenen la clau d’una part del poder i que molts activistes tradicionals veuen com a “enemics”, però que els innovadors socials són capaços de veure com a aliats; buscar allò que ambdós grups tenen en comú i canviar el món.

Un exemple és la lluita contra la SIDA als EUA. Al principi era limitada perquè els activistes, molt compromesos i polititzats, veien les farmacèutiques i el sector mèdic com a enemics. Quan una segona generació d’activistes, que per formació o per treball sabien utilitzar un altre llenguatge i tocar els fils per arribar al cor dels poders establerts, la comunitat afectada per la SIDA va començar a rebre els medicaments que necessitava.

No tot és tan fàcil, però. També hi ha el que els autors anomenen “Cold Heaven”, que és quan l’innovador social va a deshora amb el ritme de la història i la seva proposa no funciona, o quan l’innovador social veu que la seva proposta ha tingut molt d’èxit però ha evolucionat en quelcom que ell o ella ja no hi està d’acord.

El llibre comença malament, amb exemples del Geldorf i altres que a un lector normal li semblen molt allunyades de la realitat que vol canviar i continua pitjor, sent més bé una col·lecció d’exemples de lluites que han tingut èxit, que no pas un “manual” per com canviar el món. Del llibre costa molt extreure lliçons aplicables a la pràctica i tampoc no ajuda que està fet amb un disseny horrorós (interliniat a doble espai i uns marges innecessaris) que fa que el llibre perda seriositat (almenys per a mi). 

L’intent d’aplicar els models de l’emprenedor empresarial a l’emprenedor o innovador social no funciona, la teoria és fluixa i com a col·lecció d’exemples tampoc no paga la pena. Una llàstima. Segurament els autors dirigen que em falta visió i vocació per entendre el projecte. I potser no els falta raó. Però si a una persona com jo que vol canviar el món el llibre no li és de gaire utilitat... aleshores a quin lector s’adrecen?