Friday, September 14, 2012

Lynn Baptisti Richards, Vaginal Birth After Cesarean Experience i Diana Korte, The VBAC Companion: The Expectant Mother’s Guide to Vaginal Birth After Cesarean



Pels títols dels llibres, ja us podeu imaginar de què va la cosa, no? Doncs bé, m’estic preparant per al meu segon part i m’agradaria que fóra un VBAC, part vaginal desprès de cesària. Al final, ja veurem com surt la cosa, perquè cada part és una aventura en sí mateixa, però per intentar-ho que no quede.

Hi ha molt beneficis d’intentar un VBAC tant per la mare com per la criatura. Durant el part, la criatura està exposada a un augment de catecolamina (un grup de substàncies que inclou l’adrenalina, la noradrenalina i la dopamina) que la prepara per a la vida fora de l’úter. I aquest benefici l’obtè tant si el part acaba en cesària, com si es vaginal.

Per la mare i segons la meva experiència, haver iniciat el part de forma natural i haver dilatat fins als 9 cm, després de 8 hores d’oxitocina en vena, és una bona preparació per la recuperació post-cesària. Crec que vaig tenir una recuperació postoperatòria exemplar. Poques molèsties a la ferida, cap infecció, i la consciència tranquil·la que ho havia intentat tot i que la cesària era l’única forma de treure la criatura sana i viva.

El VBAC l’intentaré a l’hospital públic de Guelph, amb un equip de comares de Guelph Midwives que dóna suport al VBAC. Podria intentar el part a casa, però tant les comares com l’obstetra se senten més segurs si vaig a l’hospital, més que res pel risc mínim de ruptura uterina durant el part.

Una altra bona notícia del VBAC és que no em posaran oxitocina en vena. O tinc contraccions naturals, o busquem mitjans naturals de fer-les més fortes, perquè l’oxitocina en vena és tan forta que podria provocar ruptura uterina. Així que això que m’estalvie. El que no m’estalviaré són els monitors i els antibiòtics intravenosos. Però bo, què hi farem. Podria rebutjar-los, però jo també em quede més tranquil·la si els utilitzem.

Una altra bona notícia és que durant la priemera cesària em van fer dos incisions transversals (interna i externa), per compte de fer la clàssica incisió en forma de T. Les inicions transversals són més segures i presenten menys rics per a un VBAC. I com que ja fa més de 4 anys del tall, espere que el meu cos resistesca bé els sotracts de les contraccions.

I tornant als llibres, el de Richards és una compilació d’històries personals de VBACs publicat el 1987 i que ja està una mica desfassat, però al seu moment va ser pioner per ajudar les dones estatunidenques a alliberar-se de l’obsesssió mèdica per les cesàries i del mite que “desprès d’una cesària, sempre una cesària”. Algunes històries són molt dures, de quan les dones prenien un al·lucinògen durant el part i no recordaven res ni tenien oportunitat de començar la lactància i l’estima.

El de Korte és més actual i dóna molts bons consells sobre com sortejar el laberint mèdic i d’assegurances mèdiques als Estats Units. Alguns capítols me’ls he saltat perquè afortunadament el sistema sanitari canadenc és universal i tant la comare com els costs hospitalaris estan coberts per la seguretat social. Però m’ha donat moltes idees sobre què he de preguntar a les comares i a l’obstetra la propera vegada que els veja.

Ara només queda tenir una mica més de sort que durant el primer part! I si coneixeu alguna mare que haja fet el VBAC, envieu-me-la al blog perquè em done consells.

Thursday, September 13, 2012

Malcolm Gladwell, What the Dog Saw



El llibre comença malament però acaba millor. Aquesta compilació dels assaigs de Malcolm Gladwell a The New Yorker (de 1996 a 2009) no difereix gaire dels seus treballs monogràfics, Blink, Outliers i The Tipping Point. Gladwell té una ment curiosa i explora temes inusuals des d’angles molt diversos i escriu bé, amb la qual cosa la lectura resulta interessant.

La seva tècnica és una barreja de buscar la història humana que oferirà proximitat al tema amb una recerca de la literatura acadèmica que ofereix perspectiva i lliçons més universals. Gladwell és un gran difusor i comunicador d’obscures teories científiques que altrament un lector educat però no àvid de llegir articles acadèmics no trobaria enlloc.

El llibre comença malament perquè la primera part, dedicada a pioners empresarials, no em va interessar gaire. Puc viure sense conèixer les històries familiars i dèries dels inventors d’electrodomèstics casolans per rostir pollastre o fumar salmó. No em passa res si no sé perquè hi ha moltes varietats de mostassa mentre que només n’hi ha una de ketchup. Millor són els assaigs sobre Nassim Taleb i la seva filosofia de transaccions financeres, sobre la barbaritat de la cultura de promocionar el “talent” a la fallida empresa Enron, o sobre el problema de la gent sense llar.

Gladwell tracta molt bé els temes “de dones”. En la història dels tints del cabell, relaciona el tint amb els models de feminitat i la emergent indústria del màrqueting i en l’assaig sobre l’inventor de la píndola explica la relació entre el catolicisme del científic i la regla. No tenia ni idea que el disseny de la píndola (21 dies de pastilles i 7 de descans en els quals et ve la regla) és una decisió religiosa i no mèdica. John Rock volia que la píndola fóra acceptada pel Vaticà i per això la va fer tant “natural” com fos possible, però realment no només no hi ha cap raó mèdica perquè les dones tinguen la regla quan prenen la píndola, sinó que hi ha bones raons mèdiques i biològiques perquè no fóra així! També té un assaig sobre les mamografies i els limits de la tècnica mèdica i, sobretot, la capacitat interpretativa dels metges.

Un dels assaigs que més m’ha agradat és sobre les persones que, en una situació d’alta tensió, es paralitzen i les que tenen pànic. No és un mecanisme conscient; és més bé que algunes persones en moments de tensió es retrotreuen inconscientment a allò que van aprendre conscientment i bloquegen els seus instints i emocions (i acaben paralitzades) i altres posen l’emoció en marxa i acaben en situacions de pànic. En tots dos casos, el resultat sol ser el mateix, fracasar en el que s’estava fent o perdre la vida en un determinat accident, però resulta interessant veure els diversos mecanismes en joc. I la veritat, no m’és fácil saber en quin dels dos bàndols caic.

En conclusió, una lectura irregular però amena. Alguns articles m’agradaria rellegir-los, mentre que altres m’agradaria no haver-los llegit mai.