William B. Irvine, A Guide to the Good Life. The Ancient Art of Stoic Joy

Teniu una filosofia de vida? Heu pensat mai a fer-vos stoics? Doncs això és el que proposa el filòsof estatunidenc William B. Irvine, especialista en els estoics romans Sèneca, Marcus Aurèlius, Musonius Rufus i Epictetus.

El llibre està ben escrit, documentat i argumentat. La justificació de perquè necessitem una filosofia de vida per tenir una vida bona i assegurar-nos que no malbaratem la vida no acaba de ser convincent, però les tècniques que els estoics utilitzen per assolir la tranquil·litat i el gaudi són molt interessants.

La visualització negativa sona estranya, però resulta molt efectiva per apreciar allò que ja tenim i evitar desitjar contínuament coses noves que poden no estar al nostre abast. M’explique. La visualització negativa consisteix a imaginar que perdem allò que més estimem i que més necessitem (la família, la feina, la casa, el cotxe, etc.). Normalment això només ho fem quan les circumstàncies en obliguen perquè és difícil imaginar pèrdues com aquestes, però els estoics ens diuen que ho hauríem de fer cada dia per així apreciar el que tenim i evitar donar-ho per descomptat.

La dicotomia del control. Els estoics ens demanen que dividim tot el que ens passa en tres categories: coses sobre les que tenim un control absolut (els nostres objetius, per exemple), coses sobre les que tenim un control parcial (com reaccionar envers altres) i coses sobre les que no tenim cap control (el temps o les reaccions dels altres). Els estoics ens aconsellen mai no preocupar-nos per les darreres perquè no podem fer res per controlar-les i centrar-nos en les dues primeres.

El fatalisme envers el passat. Els estoics ens recorden que pensaments com “si ara haguera fet això o allò” “si no haguera deixat aquesta feina ara estaria...” no ens porten enlloc i destorben la nostra tranquil·litat perquè el passat no es pot canviar. Se’n pot aprendre, però per evitar cometre els mateixos errors, no per quedar-se encallat en escenaris hipotètics.

L’abnegació. Els estoics aconsellen que cal exposar-se periòdicament a situacions incòmodes per enfortir la nostra disciplina i capacitat d’aguantar el dolor i el sofriment. Així, quan una situació realment incòmoda ocorre, estarem millor preparats per fer-li front i quan hem de conquerir un repte difícil, ens semblarà menys inabastable.

Els estoics també recomanen meditar cada dia sobre com hem reaccionat envers els reptes que el dia ens ha oferit. Hem deixat que la nostra tranquil·litat es veiera compromesa o hem aconseguit fer front, per exemple als insults o a la ira, amb humor, rient-nos de nosaltres mateixos o amb silenci?
  
Aquestes són les tècniques que permeten als estoics sortejar qüestions com les relacions socials, els insults, el dolor, la ira, la fama, el luxes, l’exili, l’envelliment, o la mort, al temps que construeixen vides satisfactòries no exclussivament centrades en ells mateixos, ja que els estoics valoraven molt complir amb el seu deure públic de ciutadans.

Una de les coses més sorprenents del llibre ha estat reconéixer que, sense ser una estoica, ja practique per instint de preservació algunes de les tècniques que els estoics suggereixen. Per exemple, ser fatalista envers el passat. Em surt de forma natural no deixar-me portar pel que podria haver estat i no fou. Una altra cosa que també faig per instint és no deixar-me endur pel consumisme i desitjar comprar coses noves a tothora per sentir-me millor amb mi mateixa, per comptes de buscar la utilitat i valorar allò que ja tinc.

Potser no em faça estoica, però aquestes tècniques certament que m’ajudaran a sentir que tinc un major control sobre la meva vida.

Ami McKay, The Birth House

Un poble petit a la Nova Escòcia, a les províncies marítimes canadenques; una xiqueta que des de petita és diferent; una comare que li ensenya l’ofici i un metge que intenta destruir el part natural amb la Primera Guerra Mundial, el sufragisme, el prohibicionisme i l’explosió al port de Halifax de rerafons fan que The Birth House s’hagi convertit en un best seller al Canadà i en un llibre estimat pels clubs de lectores.

El llibre enganxa, més per la història que no pas per la profunditat dels personatges o la bellesa de l’escriptura. I també està ben dissenyat. La narradora és en primera persona, pero ara i adés apareix un retall del diari local o, quan la narradora ha de fugir a Boston, el relat avança a partir de cartes que la narradora escriu i reb de les amigues que deixa a Scots Bay (el poblet). En definitiva, el llibre està dissenyat per agradar a un gran públic, especialment femení.

Les dones són el centre de la novel·la i les dones independents i amb caràcter són les més ben valorades. La maternitat, l’embaraç i el part són l’enfocament i l’excusa per parlar i celebrar el coneixement femení, transmés entre dones, en oposició al coneixement masculí d’una ciència obstètrica incipient practicada per homes.

L’oposició entre ciència “neutral” però masculina i l’experiència “no científica” i femenina de les comares podria haver estat el més interessant de la novel·la i, de fet, el context històric i natural (les plantes, remeis i tècniques de les comares) estan ben investigats i atreuen, però el problema és que la història és massa de fades. És una història tan tendra i maniquea que el final ja te’l saps 100 pàgines abans d’acabar i acabes el llibre perquè tens un bloc per escriure i perquè no et costarà més que una horeta (l’escriptura és realment senzilla), però no perquè esperes cap sorpresa (i no n’hi ha cap).

McKay ja té un segon llibre, The Virgin Cure, situat a Manhattan a finals del XIX sobre la teoria de molts homes que mantenir relacions sexuals amb una verge curava malalties altrament incurables. Té bona pinta, segur que la recerca és bona i el llibre es centra en la visió de les dones, però espere que l’èxit de Mckay no li hagi fet repetir recepta. A moltes dones ens agrada llegir llibres més arriscats, difícils i incòmodes.

Jean Hegland, Into the Forest

Quan la mare mor de càncer, dues germanes adolescents es troben vivint amb un pare desorientat pel dolor en una casa aïllada al bosc de la Carolina del Nord. Cap d’ells no s’adona que els talls d’electricitat cada cop més freqüents i la manca d’abastiment de venzina i el tancament d’escoles, bancs, i biblioteques no són indicis temporals, sino la nova cara d’uns Estats Units col·lapsats en els quals desapareix sense desixar rastre tota organització social.

Quan el pare mor en un accident al bosc, les dues germanes han d’aprendre a sobreviure al bosc, amb l’ajuda de les llavors que va deixar el pare, les llaunes de conserves de la mare, una enciclopèdia i un llibre sobre la flora i fauna de la Carolina del nord.

La història funciona, però no apassiona. Nell, la germana major i narradora, té una veu encertada i és un personatge complex, amb emocions mesquines i esbojarrades a cops, i un amor molt profund per la germana que les ajuda a sobreviure i que fa que el lector acabe el llibre. Però el fons apocalíptic està poc treballat per ser una distopia, més una excusa per la novel·la que no pas una reflexió sobre el present, i la relació entre les germanes i la seva aclimatació al bosc no són suficients per fer-me recomanar el llibre.

La lectura és senzilla i plaent i el final és sorprenent i gratificant, perquè no deixa cap fil penjant, però m’ensume que llibre s’oblida amb facilitat perquè potencia massa l’argument per sobre del desenvolupament dels personatges. Però com que és una primera novel·la, espere que Hegland adopte un projecte més ambiciós per la segona.

Ajuda - Narrativa en català

Hola a tothom:

Passaré 9 setmanes a València i voldria llegir bona literatura. De moment només tinc al llistat:

Jaume Cabré, Jo confesso
Shaudin Melgar-Foraster, Més enllà del somni i Perduts a l'altre món
Muriel Villanueva i Perarnau, La gatera

Necessite 7 obres d'assaig i de ficció (també poesia) que pague la pena llegir. Quines obres són la vostra "cançalà" de la narrativa en català?

Ajuda! Gràcies d'avantmà.

Laila Lalami, Hope and Other Dangerous Pursuits

Una pastera. Quatre personatges. Un abans i un després. Amb una estructura senzilla, 195 pàgines petites i a doble espai i un llenguatge senzill, Laila Lalami ens transporta a les profunditats de la tragèdia de les pasteres entre Marroc i Espanya.

El llibre es llig amb gust, però hi ha moments en els quals les històries cremen. Pateixes amb Halima, la mare de tres fills que fuig de l’abús del marit i utilitza els diners que li envien els germans a França per pagar-se la pastera. Sents la futilitat d’una vida sense treball ni expectatives amb Murad, el llicenciat en filologia anglesa que treballa de guia informal per a turistes i després a un basar. T’entristeixes quan l’atractiva i intel·ligent Faten acaba de prostituta a Madrid i et sents impotent quan el matrimoni d’Aziz es trenca sense trencar-se perquè Aziz ha de tornar a la feina a un restaurant a Madrid i sap que Zohra mai no podrà adaptar-se a l’aïllament que la vida a Espanya li suposaria.

Qui empenta els quatre personatges a embarcar-se en un viatge incert i perillós? Lalami situa les seves històries en un context de corrupció a tots els nivells (educació, judicatura, policia, govern) i manca d’oportunitats econòmiques per tothom, amb educació o sense. Els traficants d’humans només són l’intermediari. La culpa rau en problemes estructurals i en les elits que no fan res per solucionar-ho. Ans al contrari, continuen utilitzant les seves posicions d’autoritat per salvar-se a ells mateixos, les seves famílies i amics. I la resta del país, malviu entre una pastera i l’anomia.

El títol del llibre, L’esperança i altres passatemps/persecucions perilloses, transmet la idea que l’esperança d’una vida millor a només 14 kilòmetres de distància fa la misèria quotidiana encara més impossible de suportar.

Lalami comparteix tema amb la novel·la Partir de Tahar Ben Jelloun i les dues novel·les foren publicades amb només un any de diferència.  Però mentre que Lalami suggereix la misèria i deixa espai perquè el lector respire, Ben Jelloun descriu amb detall la misèria i la degradació moral del jove personatge principal que s’ha de fer amant d’un espanyol per poder emigrar. Totes dues històries es complementen en la seva denúncia de les fronteres que sacrifiquen milions de persones en benefici d’unes minories benestants que ignoren voluntàriament les tragèdies humanes que construeixen la seva riquesa.

Lalami ha escrit en anglès, per compte de fer-ho en àrab, la seva llengua materna, o en francès, la seva primera llengua de creació literària. Quan escrivia en francès, Lalami trobava que no podia desfer-se d’una ombra colonial que permeava els seus pensaments i la seva prosa. I el seu àrab literari, “no era suficientment bo com per escriure una novel·la”. L’anglès li permetia un enfocament nou i una distància saludable amb el país i les seves històries.

Es nota que l’anglès és la seva tercera llengua per la simplicitat del vocabulari i l’estructura del text i dels diàlegs. Però els lectors i la crítica li han donat el seu vist i plau i George Orwell somriu complagut.

Pamela Beth Radcliff, Making Democratic Citizens in Spain. Civil Society and the Popular Origins of the Transition, 1960-78

Com a historiadora, la valoració d’aquest llibre és bona. La recerca és correcta i està ben explicada, tant la seva originalitat com les limitacions de les fonts. L’escriptura és clara i ben organitzada. Les referències teòriques i el marc conceptual del llibre són encertats. I el tema és original. I tanmateix... el llibre pateix la malaltia de molts llibres d’història identificada per Tony Judt: “està escrit per als amics [de l’autor] i la prestatgeria de la biblioteca.”

 El problema és que l’argument del llibre perd consistència i vitalitat per la insistència enciclopèdica de l’autora per mostrar cada detall històric descobert en la recerca i això fa que 80 pàgines innecessàries entorpeixin la lectura d’un llibre que, altrament, seria de gran interés per a un públic més ampli. Però bo, aquesta ressenya no va per bon camí, perquè potser m’hauria de centrar en què contribueix el llibre per al públic (historiadors i altres estudiosos) a qui va adreçat.

El llibre argumenta que la constitució española del 1978 no és el principi de la pràctica democràtica a Espanya. Ans al contrari, la constitució és la culminació de vora dues dècades de pràctiques en participació cívica en associacions de veïns i grups de mestresses de la llar i de caps de família, aquestes darreres organitzades pel Movimiento.

Els historiadors de la transició han prestat atenció al moviment ciutadà, de les associacions de veïns, però han menystingut les pràctiques democràtiques en les associacions vinculades al Movimento.  Radcliff argumenta convincentment que en aquestes associacions, milers de persones, homes i dones per separat, van establir organitzacions semi-independents, van practicar l’eix horitzontal (relacions entre organitzacions) i l’eix vertical (relacions entre les organitzacions i l’estat) de la ciutadania. Tot i que la major part d’associacions de mestresses de casa i de pares de família no va superar la debacle del règim franquista, les pràctiques democràtiques van permetre moltes persones formar-se en el joc democràtic des dels anys 60 i estar preparats per a participar activament en la transició.

Radcliff és una historiadora astuta i interessada en qüestions de gènere. Dos dels capítols se centren en la participació de les dones a les associacions de veïns i en la seva tasca a les associacions de mestresses de casa. Radcliff argumenta que ambdues van obstaculitzar la participació democràtica de les dones. En les associacions de veïns, els interessos “generals” eren els masculins i les qüestions “de dones” eren vistes com a secundàries o per ser tractades en associacions feministes, no de veïns. La igualtat suposava la invisibilitat. En les associacions de mestresses de casa, la visibilitat era garantida, però des d’una posició subalterna basada en la diferència. Les associacions tractaven coses de dones en l’àmbit casolà, i tot i que també intentaven engrandir l’horitzó cultural dels seus membres, per definició no tenien el pes de les associacions de pares de família, encarregades de les qüestions generals i universals.

A més de l’extensió, hi ha una altra qüestió que dificulta la lectura i que separa el llibre d’un públic més ampli. No hi ha històries personals. Tot i que s’esmenta la presidenta de tal associació de mestresses de casa o el líder de tal associació de veïns, no hi ha històries, ni persones amb cara i ulls. Això podria haver-se remeiat si s’haguessin buscat les històries i si l’autora hagués complementat la feina d’arxiu amb una mica història oral.
 
En conjunt, un llibre imprescindible per als historiadors del franquisme i la transició i per als estudiosos de transicions entre dictadures i democràcies arreu i prescindible per a la resta de la humanitat.