Jeannette Walls, The Glass Castle

The Glass Castle és un llibre de memòries de la periodista i escriptora estatunidenca Jeannette Walls, que de petita va viure quasi-nómada amb els seus quatre germans, una mare pintora i escriptora que mai no va fer carrera i que resentia els fills i un pare alcoholic que sempre perseguia un projecte impossible i no mantenia cap feina per més d’uns mesos.

Inicialment, la narració passa en el desert d’Arizona, quan la família ja no es pot mantenir, són acollits per la l’àvia materna a Phoenix, però això tampoc no dura, i després de mil llocs més, l’àvia paterna, una dona abusiva que havia estat abusada de petita, els acull i acaben a una ciutat petita minera en decadència a West Virginia.

El llibre és llegeix en un tres i no res perquè l’autora escriu com una periodista, no com una escriptora. El relat està farcit d’històries increïbles que el lector només creu a mitges tot i que es tracta d’un llibre de no ficció, de memòries. El problema, però, no és aquest. El principal defecte és que acabes el llibre i sí, has vist una família despullada, dos pares contradictoris que, per una banda, ofereixen cultura als fills i, per l’altra, els deixen tan lliures que ni tan sols es preocupen de donar-los a menjar, però realment no coneixes les persones perquè l’autora ha estat massa ocupada explicant els fets per entrar en profunditat en el significat que aquests fets tenien per a cada membre de la família.

Així, sabem que la germana petita, Maureen, amb una relació menys estreta amb els altres germans, era la més feble i va acabar apunyalant la mare, sent enviada un any a una institució psiquiàtrica i abandonant la família a Nova York per marxar a Califòrnia, tan lluny com fóra possible. Molt bé. I què? El mateix es pot dir de la germana gran i el germà petit.

Una mica millor és la caracterització dels pares com a pseudo-hippies que odiaven tota autoritat (la policia era Gestapo), estaven enganxats a un tipus de vida nómada i exitant, i no veien la necessitat de tenir la nevera plena perquè els fills no hagueren de buscar menjar a la paperera de l’institut. I tot això, descobreix el lector, quan s’ho podrien haver evitat si la mare hagués venut les propietats que havia heretat a Phoenix, una casa i, sobretot, un terreny que l’autora descobreix d’adulta que valia un milió de dòlars, però que la mare rebutjava vendre perquè la terra heretada des dels temps dels pioners havia de quedar a la família.

Només acabar l’institut, la filla gran marxa a Nova York a treballar de cambrera i il·lustradora, la narradora i el seu germà segueixen el mateix camí abans d’acabar l’institut, i la germana petita als 12 anys. Els pares, quan tots els fills marxen, decideixen anar a Nova York també, però acaben sense sostre primer i d’okupes després.

The Glass Castle té coses bones. L’autora no jutja els pares, sinó que deixa que el lector prenga les seves pròpies conclusions i tampoc cau mai en la sensibleria o el melodrama. I el llibre t’enganxa, no te’l pots deixar. Però al final, acabes amb un gust amarg del que podria haver estat i no fou.

Nancy Horan, Loving Frank

Després de dos llibres de no ficció, tocava una novel·la, Loving Frank, sobre la relació amorosa extramarital entre la sufragista Mamah Borthwick i l’arquitecte Frank Lloyd Wright.  La novel·la està ben escrita i penetra bé en els dos personatges principals, però el darrer terç resulta repetitiu i innecessari fins que repunta l’interès envers el final.

Tant Mamah com Frank estaven infeliçment casats quan es van conèixer, però més que ser una aventura passatgera, la seva relació va sobreviure períodes molt durs d’ostracisme social i persecució mediàtica fins l’assassinat de Mamah set anys després, el 1914. 

Frank i Mamah eren ambiciosos i rebutjaven una vida convencional.  La seva companyonia era tant intel·lectual com emocional.  Potser si l’esposa de Frank hagués accedit a divorciar-se, Frank i Mamah s’haurien casat i estalviat molt de sofriment per a ells, els seus esposos i, especialment, els 6 fills de Frank i els 2 de Mamah.  Però això no fou possible i Frank i Mamah van fer de l’autenticitat envers els sentiments propis bandera i van decidir viure junts sense estar casats.

Frank Lloyd Wright va nàixer a Wisconsin en una família d’unitaris d’origen gal·lès i va tenir els mitjans i l’encoratjament per esdevenir un arquitecte visioari i innovador sense haver passat per la universitat. La seva filosofia d’arquitectura orgànica construïda amb materials de la zona i en harmonia amb la natura que envolta l’edifici queda meravellosament reflectiva en la foto que us penjo tot seguit, de l’edifici Falling Water.

Mamah era una dona que inicialment va seguir les oportunitats que el seu gènere li oferia: va anar a la universitat, va estudiar un màster en literatura i llengües, i va treballar de bibliotecària fins que es va casar ja gran i va esdevenir la dona d’Edwin Cheney.  Però quan els Cheney van contractar Wright per dissenyar-los la casa, Mamah es va adonar que no estimava el marit, que havia abandonat el seu somni de fer coses importants i que volia el divorci i viure amb Frank i treballar de traductora de l’escriptora feminista sueca Ellen Key. 

El preu va ser gran: la separació dels seus dos fills i anys d’atacs verinosos a la premsa de Chicago, però finalment, si no hagués estat assassinada a Taliesin, la casa que Wright va construir per als dos a Wisconsin, per un criat amb l’enteniment eliminat per prejudicis religiosos i la discriminació racial que patia, Mamah s’hauria convertit en una traductora i escriptora amb veu pròpia.

El llibre, a més del plaer literari, també va ser una bona excusa per tenir un debat acalorat i enriquidor amb un dels meus clubs de lectura sobre la vigència del feminisme, els canvis en la situació de la dona del segle XX al XXI, i els reptes del futur.

Llibre 2: Michael Ugarte, Africans in Europe: The Culture of Exile and Emigration from Equatorial Guinea to Spain

Michael Ugarte escriu molt bé.  I això, en treballs acadèmics que solen ser més bé feixucs, és molt d’agrair.  Ugarte ens introdueix en la literatura contemporània guineoequatoriana des d’un enfocament centrat en les idees d’exili i emigració (emixile).

L’autor afirma que aquests conceptes són intercanviables en el context postcolonial de la Guinea Ecuatorial perquè “la línia que separa l’emigració i la immigració econòmiques i l’exili polític s’esborrona en l’economia política de la major part dels països africans en el període postcolonial: la pobresa més abjecta ve propiciada per la corrupció i la repressió politica (135).”

Africans in Europe acompleix amb escreix els objectius de l’autor: visibilitzar una literatura original però menystinguda pels circles intel·lectuals afrofòbics espanyols i per una industria editorial que només busca satisfer els gusts d’ara i aquí dels lectors i menysté la seva responsabilitat històrica envers els autors d’una ex-colònia que no poden expressar-se en el període postcolonial per la continuació de diverses dictatures en la Guinea Equatorial (Francisco Macías Ngema del 68 al 79  i Teodoro Obiang des d’aleshores).

Africans in Europe analitza l’obra de Donato Ndongo-Bidyogo, autor d’entre altres de El metro i Los poderes de la tempestad; Francisco Zamora, autor de Cómo ser negro y no morir en Aravaca; María Nsue, autora d’Ekomo o Ávila Laurel, autor de El desmayo de Judas, una novel·la ambientada en el casc antic de València i de la que no havia sentit a parlar.

Un llibre molt interessant que m’ha obert les portes a la literatura de la Guinea Equatorial i m’ha apropat a conceptes crucials en l’anàlisi del context colonial i postcolonial, com ara negritude de Leópold Senghor, la doble consciència de W.E.B du Bois o emixile d’Ugarte. Esperem que alguna editorial el tradueixi al castellà o català en un futur proper.

Llibre 1: Susan Freinkel, Plastic: A Toxic Love Story

Objectes quotidians com ara una pinta, una cadira, un encenedor, una bossa de plàstic, una ampolla d’aigua, un frisbee, una targeta de crèdit o una bossa permeten la periodista Susan Freinkel explicar la nostra dependència del plàstic.  L’autora utilitza els objectes familiars per tractar els aspectes fonamentals del plàstic, com ara les diferents famílies, qui produeix què, què se’n fa del plàstic d’usar i llençar i quins perills té viure en el que Freinkel anomena plasticville.

Vaig triar el llibre perquè no sabia gaire d’un material que m’envolta diàriament.  Ara mateix, escric aquestes línies amb un teclat de plàstic, mirant una pantalla amb un marc de plàstic, seguda en una cadira de peus de plàstic i vestida amb un jupetí 100% polyester.

Les històries personals dels pioners químics, dissenyadors i empresaris que van iniciar la indústria del plàstic després de la Segona Guerra Mundial són molt sucoses.  El dissenyador danès Verner Panton es va obsessionar per crear una cadira de plàstic sense potes, d’una sola peça, i finalment, després de veure la seva idea de disseny rebutjada per molts fabricants, va aconseguir crear la que ha esdevingut un mite: la cadira Panton.

 

Però el més interessant del llibre depèn de la ignorància pròpia.  Com tants, em pensava que el símbol de les fletxes en forma de triangle que porten els plàstics volia dir que eren reciclables i, en canvi, indica el material del qual estan fets amb una numeració de l’1 al 7! I de reciclar... amb sort els plàstics PET, els de les ampolles d’aigua i refrescs, però la gran majoria acaba en forma de partícules als oceans o soterrats en abocadors.

I jo que sí que havia sentit dels problemes del Bisfenol A, un component de les ampolles de plàstic i dels biberons que amb l’ús passa del compost del plàstic a la llet o aigua, però no sabia res dels ftalats i dels DEHP i de la interrupció endocrina que provoquen.

També m’ha interessat molt la idea de com ha canviat el concepte de toxicitat.  La idea més establerta era que tot element és tòxic en altes dosis, fins i tot l’aspirina pot ser mortal, però que en baixes dosis, elements radioactius o carcinogènics són innocus.  El nou concepte, desenvolupat a partir de l’evidència de la interrupció endocrina, és que la toxicitat pot tenir uns efectes transgeneracionals i que depèn del moment d’evolució d’un humà o un animal en el qual es veu exposat.  A més, la toxicitat normalment es valora individualment per a cada element, però el cocktail de plàstics que ens envolta presenta uns nivells de toxicitat acumulats molt superiors i no ben coneguts encara ara.

La veritat és que he après tant que no acabaria mai i utilitzaré el llibre de referència en el futur. Aquest llibre m’ha fet encara més conscient de la necessitat d’evitar els plàstics d’usar i llençar i els envoltoris innecessaris.  I sempre que hi hagi una alternativa menys contaminant al plàstic, utilitzar-la encara que coste més diners, perquè el plàstic només sembla barat en aparença.