Thursday, May 17, 2012

Muriel Villanueva i Perarnau, La gatera


La gatera és com l’orxata amb fartons: dolça, sucosa, fresca, però que s’acaba massa ràpid perquè només està composta de xufla, aigua i sucre.

La xufla són el grapat de personatges principals. El sucre l’estructura que et va donant, de mica en mica, parts del trencaclosques d’una història sorprenent i l’aigua és un llenguatge quotidià i planer, farcit de referències a la cultura pop contemporània, que facilita la lectura. I el tema principal, la identitat i l’ambiguïtat sexual més enllà de les etiquetes és novedós i està tractat amb sensibilitat i molt ben incorporat a la trama i estructura de la història.  

Algunes d’aquestes mateixes virtuts són també les seves limitacions. Sabem a penes quatre traços de la Raquel i el Ricard, ben poc de l’Arnau i menys encara de la Natàlia i la senyora del cinquè. Aquesta tria pel suggeriment i deixar les coses com un quadre impressionista funciona en el conjunt d’una novel·la de 150 pàgines, però a mi m’haguera agradat saber més dels pares, de l’àvia, fins i tot els oncles bessons. La fredor de la mare, per exemple, no sé ben bé d’on surt.

La Raquel ho diu en un moment donat que sembla que quelcom passe com Deus ex Machina, una influència externa que entra a la història per salvar una situació determinada, i jo he acabat la novel·la pensat que potser hi ha massa llacunes i elements que cauen del cel. És cert que sí que estan tots ben lligats i que l’autora té tot el dret a exigir-li a la lectora que treballe i que s’imagine allò que no hi és, però la poca massa no m’arriba per fer mitja dotzena de fartons.

M’agrada el títol i la portada, però jo hagués començat la novel·la d’una forma menys descriptiva. Comença amb “Vaig entrar al portal amb una motxilla que pesava com un mort.” A més de tractar d’evitar els clixés, crec que començar amb una frase com “Que fort. Dos pisos i pasta per no treballar a la vida”, que surt en la tercera pàgina, o fins i tot amb una altra que suggerira alguns dels temes principals de la novel·la hagués funcionat millor. Ja sé que aquesta obsessió meva per la primera línia té molt d’anglòfona, però què li anem a fer.

Un dels començaments que més m’ha agradat darrerament ha estat el de De Niro’s Game de Rawi Hage: “Ten thousand bombs had landed, and I was waiting for George. Ten thousand bombs had landed on Beirut, that crowded city, and I was lying on a blue sofa covered with white sheets to protect it from dust and dirty feet.”

He llegit tres de les quatre novel·les de Muriel Villanueva i Perarnau i La gatera és de moment la més aconseguida, encara que Mares, i si sortim de l’armari? també em va agradar força. Baracoa, tot i que reconec que potser la versió que jo vaig llegir no era la final, era una novel·la d’iniciació i Jo toco i tu balles encara no m’ha caigut a les mans.

El que em queda clar amb La gatera és que Muriel Villanueva i Perarnau ha arribat al món literari per quedar-s’hi i donar-nos una novel·la cada dos anys. Com que cadascuna és més complexa i arrodonida que l’anterior, crec que no està de més encomanar-li per a la propera més recerca en els personatges, un plantejament més ambiciós (potser amb diversos plans temporals o geogràfics), i una extensió de dinar a la Malvarrosa, amb aperitius diversos, amanida, paella de marisc, postre i cafè.  

Tuesday, May 15, 2012

Eduardo Mendoza, Sin noticias de Gurb


7:00 Empiezo el libro. Tiempo despejado con vientos moderados de componente sur; 28 grados centígrados; humedad fuerte, 70%; estado de la mar, marejada.

8:00 En la página 12, lágrimas de risa inundan el libro.

9:00 En la página 70 el extraterrestre sin nombre me empieza a cansar y dudo de la inteligencia y energía pura de la que presume.

10:00 Leo con una media sonrisa, pero las repeticiones me han secado las carcajadas.

11:00 Noticias de Gurb finalmente. Decepción. El encuentro entre Gurb y su compañero resulta superficial y anodino. ¿No tienen nada que decirse dos extraterrestres después de 20 días en la Tierra?

11:30 Lástima que los elementos de sátira (“composición del agua de la zona: hidrógeno, oxígeno y caca"), aunque reflejan bien la Barcelona pre-olímpica, no sean más refinados.

12:00 Misión cumplida. Informe final: Sin noticias de Gurb se convierte en sin memoria de Gurb.

Monday, May 14, 2012

Jaume Cabré, Jo confesso


Després de Les veus del Pamano, Jaume Cabré ens ofereix una altra novel·la complexa, amb una bona recerca de fons i sobre un tema interessant: el mal, encara que hauria de dir-ho en plural, els mals.

Cabré utilitza un recurs similar a l’emprat a la pel·lícula canadenca The Red Violin: ressegueix la història del violí Vial, fet per Lorenzo Storioni a Cremona el 1755. Però a diferència de la pel·lícula, Cabré comença la narració amb la història inquisitorial de les llavors al Monestir del Brugal que tres segles després formaran l’auró i l’abet la fusta dels quals serà seleccionada per un jove alpí exiliat Mureda i venuda a un jove Storioni. El violí serà comprat per un violinista flamenc i romandrà a la família fins el 1938, quan una àvia jueva el compra per la seva filla i el Vial acaba amb la família a camp d’extermini d’Auschwitz, on un metge de les SS se’l queda i el malven després a Fèlix Ardèvol, el pare del protagonista i narrador Adrià Ardèvol.

La història barreja intolerància i maldats a èpoques històriques diverses i reflexiona sobre què és el mal. El més interessant per a mi són les maldats quotidianes. D’un inquisidor o d’un SS ja sabem què esperar, però d’un amic que decideix apropiar-se del manuscrit autobiogràfic de l’amic amb Alzheimer i publicar-lo amb el seu nom com a novel·la perquè tot sol no pot esdevenir l’escriptor de qualitat que anhela, o d’un protagonista la covardia del qual el fa mentir diverses vegades a la dona que estima i la reté amb enganys i mitges veritats, l’autor ens fa preguntar-nos quin tipus de maldat és aquesta.

La meva conclusió és que el mal forma part intrínsica de la humanitat i que, en un grau o altre, tolerable o intolerable, totes les persones som dolentes i l’únic al que podem aspirar és a minimitzar el dolor que causem als altres i restituir de la millor manera que sapigam el dolor que ja hem causat, amb coneixement de causa o sense, directament o indirecta.

Una novel·la de mil pàgines dóna per a molt més que açò. L’amor i els limits de l’estima, l’amistat i les seves mancances i l’estima entre pares i fills són també temes importants que Cabré tracta amb matisos.

Potser una de les coses més originals de la novel·la siga l’eliminació de les convencions sobre diàlegs, com l’autor força l’estructura de les escenes per barrejar sense previ avís personatges de vàries èpoques i com barreja narradors amb tercera i primera persona. Les originalitats formals venen justificades perquè el narrador té Alzheimer i escriu sense revisar el text, a corre-cuita, en una cursa contra la desmemòria. En alguns moments de la novel·la aquest recurs funciona molt bé i fa que llegir siga un plaer.

Tot funciona, però? Hi ha unes coses que si jo hagués estat editora del llibre, hauria modificat. Una és la història de la Gertrude i el seu home assassí. Trobe que no calia per al funcionament de la història i que la connexió entre ella i el fil principal, la mateixa infermera que té cura de la dona d’Adrià i de Gertrude, és forçada i totalment innecessària. La segona és que la veu del narrador esdevé a cops pesada i repetitiva. Jo confesso que més o menys a mig camí, vaig estar a punt d’enviar a pastar fang l’Adrià Ardèvol. Encara com el Vial i la història del Matthias Alpaerts em va convèncer de continuar endavant i acabar el llibre. I un comentari final. El títol, Jo confesso, podria millorar-se. Ja sé que Cabré té els lectors assegurats en català, però Les veus del Pamano era molt més poètic i suggerent. Potser Els sons de l’auró?

I com a punt i final, un lament. Per què Jaume Cabré és una excepció en el món literari en català? Per què gran part dels autors, editors i lectors accepten llibrets de poques paraules i menys recerca per comptes d’exigir obres de qualitat que puguen esdevenir literatura universal?

Friday, May 4, 2012

Doug Saunders, Arrival City: How the Largest Migration in History Is Reshaping Our World


Arrival City paga la pena. La recerca és extensa i els exemples ben triats. Es llig molt bé gràcies a que està ben escrit i organitzat, dividit en subcapítols curts dedicats a un cas específic d’urbanització camp-ciutat. El periodista del The Globe and Mail Doug Saunders centra el seu treball en allò que anomena arrival cities (ciutats d’arribada): les zones degradades al centre o perifèria de les ciutats on els immigrants rurals s’assenten primer, es construeixen una barraca, busquen feina, i comencen la seva formació d’urbanites.

Si es donen les condicions adients, els habitants de les ciutats d’arribada podran estalviar, comprar una casa, portar-se la família i engreixar les files de la classe mitjana. Si els migrants no poden accedir a la titularitat de la terra, hi ha massa regulacions i no poden obrir els seus propis negocis, o queden condemnats a una existència de subsistència, aleshores les ciutats d’arribada es converteixen en focus de descontent i rebel·lia.

La tesi de Saunders és que per primer cop a la història la humanitat és més urbana que rural i el món ha entrat en una segona fase de migracions massives camp-ciutat que comportarà la creació de moltes ciutats d’arribada.  Amb l’experiència de les migracions camp-ciutat a l’Occident en els darrers 200 anys i de països com Brasil, que ja han passat la frontera de l’urbanització fa dècades, Saunders argumenta que les ciutats i els estats haurien de preveure, esperar i fins i tot encoratjar la formació de ciutats d’arribada perquè els milions de camperols puguen construir-se una vida millor.

Saunders no veu les banlieus de Paris o els barris d’immigrants de Londres o Toronto com zones degradades on els joves no tenen futur i s’uneixen a les files d’ideologies extremistes. Això només passa quan les ciutats d’arribada han fracassat i les segones i terceres generacions no han pogut deixar o transformar el barri. Els habitants originaris d’una ciutat d’arribada són emprenedors i tenen una gran cultura de l’esforç i volen integrar-se i millorar la situació d’origen. Per fer-ho necessiten un barri amb una densitat de població gran i una estructura urbanística flexible, necessiten que els ajuntaments no els posen barreres per obrir petits negocis i necessiten assegurar algun tipus de titularitat sobre el sòl on viuen. Un cop tenen les condicions adients, els nous urbanites passen a formar part de la ciutat i l’enriqueixen amb el seu dinamisme i diversitat.

Per a qualsevol estudiosa de les migracions, aquest és un llibre molt recomanable. Per a un públic en general, també resulta interessant. Hi ha un parell de coses, però, que al meu parer podrien millorar-se. L’estructura del llibre en capítols m’ha semblat caòtica. No segueix ni un ordre cronològic, ni un ordre temàtic clar. Crec que això es deu a que el treball és una col·lecció d’estudis de cas i l’autor ha acabat per agrupar-los segons les lliçons que se’n podien extreure, però el conjunt sembla aleatori i no ajuda a presentar l’argument global progressivament i coherent.

Un altre problema que li he trobat és l’estudi de cas del barri de Parla, a Madrid. Quan analitza la Xina, Turquia o Brasil, no tinc prou elements per valorar les interpretacions de l’autor. Però en parlar de Petare (Caracas), Tower Hamlets (Londres), Thornecliffe Park (Toronto) o Parla (Madrid), com que hi he viscut i els he estudiat, aleshores sí que tinc més a dir. Els estudis de Veneçuela, Anglaterra i Canadà m’han semblat convincents, però l’estudi de cas de Madrid, presentat com a un cas d’èxit de la ciutat d’arribada, m’ha semblat forçat i en alguns moments tendenciós. Per exemple, quan tracta el cas d’Alemanya, explica correctament les dificultats d’accès a la ciutadania com a una de les barreres que ha frenat l’èxit i la inclusió de la minoria turca, però quan parla d'España, omet les dificultats increïbles que els immigrants han tingut des del 1985 per accedir a la residència permanent (uns cinc anys i am sort) i a la ciutadania (10 anys de residència legal per als grups no prioritaris comptats a partir que s’aconsegueix la residència permanent). És a dir, que a molts immigrants els costa entre 15 i 20 anys poder accedir a la ciutadania.

Tot i aquestes crítiques, el treball té un abast global d’envergadura, una qualitat teòrica i pràctica envejable, i està escrit en un anglès clar i engrescador. Una bona lectura!