Doug Saunders, Arrival City: How the Largest Migration in History Is Reshaping Our World

Arrival City paga la pena. La recerca és extensa i els exemples ben triats. Es llig molt bé gràcies a que està ben escrit i organitzat, dividit en subcapítols curts dedicats a un cas específic d’urbanització camp-ciutat. El periodista del The Globe and Mail Doug Saunders centra el seu treball en allò que anomena arrival cities (ciutats d’arribada): les zones degradades al centre o perifèria de les ciutats on els immigrants rurals s’assenten primer, es construeixen una barraca, busquen feina, i comencen la seva formació d’urbanites.

Si es donen les condicions adients, els habitants de les ciutats d’arribada podran estalviar, comprar una casa, portar-se la família i engreixar les files de la classe mitjana. Si els migrants no poden accedir a la titularitat de la terra, hi ha massa regulacions i no poden obrir els seus propis negocis, o queden condemnats a una existència de subsistència, aleshores les ciutats d’arribada es converteixen en focus de descontent i rebel·lia.

La tesi de Saunders és que per primer cop a la història la humanitat és més urbana que rural i el món ha entrat en una segona fase de migracions massives camp-ciutat que comportarà la creació de moltes ciutats d’arribada.  Amb l’experiència de les migracions camp-ciutat a l’Occident en els darrers 200 anys i de països com Brasil, que ja han passat la frontera de l’urbanització fa dècades, Saunders argumenta que les ciutats i els estats haurien de preveure, esperar i fins i tot encoratjar la formació de ciutats d’arribada perquè els milions de camperols puguen construir-se una vida millor.

Saunders no veu les banlieus de Paris o els barris d’immigrants de Londres o Toronto com zones degradades on els joves no tenen futur i s’uneixen a les files d’ideologies extremistes. Això només passa quan les ciutats d’arribada han fracassat i les segones i terceres generacions no han pogut deixar o transformar el barri. Els habitants originaris d’una ciutat d’arribada són emprenedors i tenen una gran cultura de l’esforç i volen integrar-se i millorar la situació d’origen. Per fer-ho necessiten un barri amb una densitat de població gran i una estructura urbanística flexible, necessiten que els ajuntaments no els posen barreres per obrir petits negocis i necessiten assegurar algun tipus de titularitat sobre el sòl on viuen. Un cop tenen les condicions adients, els nous urbanites passen a formar part de la ciutat i l’enriqueixen amb el seu dinamisme i diversitat.

Per a qualsevol estudiosa de les migracions, aquest és un llibre molt recomanable. Per a un públic en general, també resulta interessant. Hi ha un parell de coses, però, que al meu parer podrien millorar-se. L’estructura del llibre en capítols m’ha semblat caòtica. No segueix ni un ordre cronològic, ni un ordre temàtic clar. Crec que això es deu a que el treball és una col·lecció d’estudis de cas i l’autor ha acabat per agrupar-los segons les lliçons que se’n podien extreure, però el conjunt sembla aleatori i no ajuda a presentar l’argument global progressivament i coherent.

Un altre problema que li he trobat és l’estudi de cas del barri de Parla, a Madrid. Quan analitza la Xina, Turquia o Brasil, no tinc prou elements per valorar les interpretacions de l’autor. Però en parlar de Petare (Caracas), Tower Hamlets (Londres), Thornecliffe Park (Toronto) o Parla (Madrid), com que hi he viscut i els he estudiat, aleshores sí que tinc més a dir. Els estudis de Veneçuela, Anglaterra i Canadà m’han semblat convincents, però l’estudi de cas de Madrid, presentat com a un cas d’èxit de la ciutat d’arribada, m’ha semblat forçat i en alguns moments tendenciós. Per exemple, quan tracta el cas d’Alemanya, explica correctament les dificultats d’accès a la ciutadania com a una de les barreres que ha frenat l’èxit i la inclusió de la minoria turca, però quan parla d'España, omet les dificultats increïbles que els immigrants han tingut des del 1985 per accedir a la residència permanent (uns cinc anys i am sort) i a la ciutadania (10 anys de residència legal per als grups no prioritaris comptats a partir que s’aconsegueix la residència permanent). És a dir, que a molts immigrants els costa entre 15 i 20 anys poder accedir a la ciutadania.

Tot i aquestes crítiques, el treball té un abast global d’envergadura, una qualitat teòrica i pràctica envejable, i està escrit en un anglès clar i engrescador. Una bona lectura!