El llibre comença malament però acaba millor. Aquesta compilació dels
assaigs de Malcolm Gladwell a The New Yorker (de 1996 a 2009) no difereix gaire
dels seus treballs monogràfics, Blink, Outliers i The Tipping Point. Gladwell
té una ment curiosa i explora temes inusuals des d’angles molt diversos i
escriu bé, amb la qual cosa la lectura resulta interessant.
La seva tècnica és una barreja de buscar la història humana que oferirà
proximitat al tema amb una recerca de la literatura acadèmica que ofereix
perspectiva i lliçons més universals. Gladwell és un gran difusor i comunicador
d’obscures teories científiques que altrament un lector educat però no àvid de
llegir articles acadèmics no trobaria enlloc.
El llibre comença malament perquè la primera part, dedicada a pioners
empresarials, no em va interessar gaire. Puc viure sense conèixer les històries
familiars i dèries dels inventors d’electrodomèstics casolans per rostir
pollastre o fumar salmó. No em passa res si no sé perquè hi ha moltes varietats
de mostassa mentre que només n’hi ha una de ketchup. Millor són els assaigs
sobre Nassim Taleb i la seva filosofia de transaccions financeres, sobre la
barbaritat de la cultura de promocionar el “talent” a la fallida empresa Enron,
o sobre el problema de la gent sense llar.
Gladwell tracta molt bé els temes “de dones”. En la història dels tints del
cabell, relaciona el tint amb els models de feminitat i la emergent indústria
del màrqueting i en l’assaig sobre l’inventor de la píndola explica la relació
entre el catolicisme del científic i la regla. No tenia ni idea que el disseny
de la píndola (21 dies de pastilles i 7 de descans en els quals et ve la regla)
és una decisió religiosa i no mèdica. John Rock volia que la píndola fóra
acceptada pel Vaticà i per això la va fer tant “natural” com fos possible, però
realment no només no hi ha cap raó mèdica perquè les dones tinguen la regla
quan prenen la píndola, sinó que hi ha bones raons mèdiques i biològiques
perquè no fóra així! També té un assaig sobre les mamografies i els limits de
la tècnica mèdica i, sobretot, la capacitat interpretativa dels metges.
Un dels assaigs que més m’ha agradat és sobre les persones que, en una
situació d’alta tensió, es paralitzen i les que tenen pànic. No és un mecanisme conscient; és
més bé que algunes persones en moments de tensió es retrotreuen inconscientment
a allò que van aprendre conscientment i bloquegen els seus instints i emocions
(i acaben paralitzades) i altres posen l’emoció en marxa i acaben en situacions
de pànic. En tots dos casos, el resultat sol ser el mateix, fracasar en el que
s’estava fent o perdre la vida en un determinat accident, però resulta
interessant veure els diversos mecanismes en joc. I la veritat, no m’és fácil
saber en quin dels dos bàndols caic.
En conclusió, una lectura irregular però
amena. Alguns articles m’agradaria rellegir-los, mentre que altres m’agradaria
no haver-los llegit mai.
No comments:
Post a Comment