Saturday, June 30, 2012

A Visit from the Goon Squad, Jennifer Egan


Una bona novel·la, arriscada en estructura i estil i sense concessions al melodrama.

Sasha és una cleptòmana que ha treballat molts anys per Bennie Salazar, un productor musical a Nova York. A Visit from the Goon Squad ressegueix tots els personatges relacionats amb Sasha i Bennie al llarg de quaranta anys, des dels seus inicis esperançadors en el rock and roll als 70-80, fins els divorcis, autodestruccions i decepcions dels 2000.

Goon en anglès és alternativament imbècil o xulo (matón). Una visita de la colla de perdonavides, com podríem traduir el títol, ens dóna una idea de l’humor de l’autora. El temps és un perdonavides o, millor, robavides, que ha utilitzat els joves esperançats, els ha clavat en un mar d’addiccions i ha xuclat els seus millors anys, per abandonar-los quan toquen la trentena. I ells no se n’adonaven perquè estaven massa preocupats sortejant els perdonavides que se’t planten al camí diàriament.

Egan tracta amb sensibilitat els seus personatges, els deixa créixer i cometre errors tots sols, però alhora no els en perdona una, les reflecteix totes, i deixa que siga el lector qui en trega l’entrellat.

La primera part de la novel·la és una col·lecció de capítols independents en primera persona i cadascun amb un narrador diferent (alguns d’ells havien estat publicats com a contes). Egan s’ha treballat força les veus i els personatges i tots resulten creïbles i engrescadors.

En la segona part de la novel·la, on barreja la tercera i primera persona, la història pren volada i reprén i conclou les connexions que el lector ha descobert poc a poc en la primera part. Com a curiositat, un dels capítols narrats per una xiqueta de 12 anys és tot una presentació de power point i funciona molt bé!

Una bona lectura estiuenca, especialment per als amants de la música, la indústria musical i les novel·les experimentals.

Tuesdays with Morrie, Mitch Albom


En 80 pàgines que no et pots deixar, Mitch Albom explica la seva relació amb el professor de sociologia de Brandeis University (EE.UU), Morrie Schwartz. 

Albom, estudiant de Schwartz a finals dels 70, va establir una relació de pare-fill amb el professor esquerrà i humanista, però en deixar la universitat, va esdevenir periodista esportiu, va escalar posicions en la televisió i premsa i va esdevenir un estrany a sí mateix: vora la quarantena, sense fills, amb una dona cantant d’òpera que quasi no veu i workaholic, ofegant els seus dolors i mancances en el treball.

16 anys després de perdre el contacte, Albom veu a la televisió un programa sobre l'ELA la malaltia de Lou Gehrig, la mateixa que va patir l’historiador Tony Judt de les ressenyes anteriors, i decideix visitar el seu antic professor.

En la narració de les 14 visites que Albom va fer a Schwartz, es veu el poder transformador de les relacions humanes per sobre dels diners, els èxits professionals, o altres vanitats de la societat capitalista en què vivim. Albom es transforma i s’enforteix, de manera que pot enfrontar-se a les seves pors, fracassos i ferides (com ara la relació trencada amb el seu germà malalt de càncer que viu a Espanya).

Alhora, Albom ajuda Schwartz a viure el més dignament possible els pocs mesos que li queden.  Schwartz, com Judt, va decidir que no volia morir aïllat, amagant la malaltia. Ben al contrari, volia morir com havia viscut, envoltat d’amics, dignament, i en públic, fent un exemple de la seva lluita per conviure amb una malaltia ràpida i incurable.

Schwartz volia que la gent se n’adonés de com de preciosa és l’única vida que tenim i de com, al final, l’únic que realment compta és l’amor, els amics i família, les persones a les quals has dedicat temps i esforços.

Un llibre tendre i molt addient per als temps en què vivim.

Monday, June 11, 2012

Tony Judt, The Memory Chalet


The Memory Chalet és un dels dos darrers llibres que va escriure Tony Judt. Mentre que The Memory Chalet és un llibre autobiogràfic que Judt pensava per les nits i dictava l’endemà a un ajudant mentre encara podia parlar, Thinking the Twentieth Century, que Judt va escriure amb l’ajuda del també historiador Timothy Snyder, és acadèmic (i sí, també el llegiré aviat).

Judt parla sense embussos del seu flirteig amb el marxisme i el zionisme i en conclou que “hom hauria de mantenir les distàncies no només dels “ismes” òbviament poc atractius—feixisme, militarisme, xauvinisme—sinó també dels més seductius: comunisme ben cert, però també nacionalisme i zionisme. I no oblidem l’orgull nacional” (pàg. 151-152)

Sobre les ideologies dominants (per exemple la fe en el mercat) ens recorda que “la millor forma de mesurar els vincles pels quals una ideologia atrapa les persones és la seva inabilitat col·lectiva per imaginar alternatives” (pàg. 134-45)

Sobre la identitat, Judt explica que “Prefereixo els llindars: els llocs on els països, les comunitats, les lleialtats, les afinitats i els arrels xoquen incòmodament les unes contra les altres—els llocs on el cosmopolitanisme no és tant una identitat com la condició normal de la vida” (pàg. 151-152)

The Memory Chalet és un llibre per als lectors asidus de Judt, els que hem après a admirar la seva erudició i capacitat d’anàlisi i la seva prosa clara i engrescadora. És un darrer regal que Judt ens va fer abans de no tenir ja res més per donar.

Sense haver llegit res més d’ell, el llibre sembla interessant a estones, però no gaire excepcional. Només la persona que ha conviscut i viatjat intel·lectualment amb Judt podrà apreciar-ne els matisos i veurà les mateixes obsessions resorgir aquí i allí. 

El llibre també té un altre possible lector: les persones que sofreixen ELA o la malaltia de Lou Gehrig’s, una malaltia neurològica progressiva incurable que avança ràpidament i deixa la persona amb una lucidesa intocada però presonera del seu propi cos.

En el poc temps que li quedava i tot i les limitacions, Judt va fer per continuar el seu compromís intel·lectual i arrodonir-nos el seu llegat. Gràcies Tony.

Wednesday, June 6, 2012

William C. Beeching, Canadian Volunteers. Spain 1936-1939


En 1989, calia recercar, escriure i publicar un llibre com Canadian Volunteers perquè els brigadistes internacionals canadencs s’estaven fent vells i la seva història es perdria per sempre si ningú no hi posava remei.

William C. Beeching, membre destacat del partit comunista canadenc i voluntari al batalló Lincoln, va decidir emprendre la tasca i compilar el major nombre de testimonis orals sobre el batalló canadenc Mackenzie-Papineau, anomenat així en homenatge als líders de la revolta liberal del 1837 contra el control imperial de Londres William Lyon Mackenzie i Louis-Joseph Papineau. I també va incloure els canadencs que lluitaren a altres batallons o unitats, com ara el metge Norman Bethune.

Mentre que el llibre resulta molt interessant com a compilació de testimonis orals, resulta molt deficient com a història dels brigadistes internacionals canadencs. El llibre conta batalletes, però no les explica. Així, la decisió del president de la República Juan Negrín d’expulsar els brigadistes internacionals el 1938 s’esmenta com un fet i punt, sense cap explicació de la política anglo-alemana de no-intervenció o del que Negrín esperava aconseguir amb aquesta mesura.

Una altra omissió increïble és la de les batalles intestines entre els republicans, per exemple la persecució del POUM i la CNT-FAI a Barcelona el 1937 per part de la policia republicana, UGT, PSUC i la Generalitat de Lluís Companys.  Beeching era membre del partit comunista i ho continuava sent quan va escriure aquest llibre. Conseqüentment, no hi ha cap esment a la revolució social, ni a les purgues i tensions que les polítiques stalinistes van causar en el camp republicà i entre les brigades internacionals.

Per Beeching, tots els anti-feixistes estaven units i l’única cosa que va fer perdre la guerra fou la manca d’armament per la miopia de les democràcies occidentals.

Amb una visió tan maquillada i simplista, resulta millor quedar-se amb les històries que els brigadistes contaren i la seva memòria. Supose que ara hauré de llegir Renegades. Candians in the Spanish Civil War de Michael Petrou que ja només per l’índex sembla més ben ensamblat.

Però el llibre de Beeching sí que compleix la funció d’ajudar a recordar, de farcir el sac de la memòria històrica en un moment en què els voluntaris canadencs encara no havien rebut cap tipus de reconeixement oficial per la seva lluita contra el feixisme i ni tan sols havien vist la seva condició d’ex-combatents reconeguda per Canadà (al contrari que els soldats de totes les altres guerres del segle XX). Això volia dir que no tenien pensions i que el seu sacrifici no es veia recordat en la Torre de la Memòria a Ottawa ni en la diada anual pel recordatori (Remembrance Day).

Els combatents candencs no serien reconeguts fins el 1995 a Toronto:


I el 2001 a Ottawa:




Monday, June 4, 2012

Reappraisals, Tony Judt

"Of all the transformations of the past three decades, the disappearance of "intellectuals" is perhaps the most symptomatic. The twentieth century was the century of the intellectual...men an women in the world of learning, literature, and the arts who applied themselves to debating and influencing public opinion and policy."

Tony Judt, Reappraisals, p.22-23

Saturday, June 2, 2012

"The paradox, of course, is that the very success of the mixed economy welfare states, in providing the social stability and ideological demobilization which made possible the prosperity of the past half century, has led a younger political generation to take that same stability and ideological quiescence for granted and demand the elimination of the "impediment" of the taxing, regulating, and generally interfering state".

Tony Judt, Reapparaisals, page 21.

Truer for Canada than for Spain, at lease right now that austerity and cuts to public services, including health and education, are making people aware of the fragility of those services they took for granted not too long ago.

Friday, June 1, 2012

Tony Judt, Reappraisals: Reflections on the Forgotten Twentieth Century


Que vaja per davant que aquest és el millor llibre que he llegit enguany. I, a més, està traduït al castellà: Tony Judt, Sobre el olvidado siglo XX. Taurus, Madrid, 2008. 489 pp.

Reappraisals és un viatge intel·lectual, moral i polític pel segle XX. És una col·lecció dels assaigs i ressenyes que l’historiador britànic Tony Judt va escriure a diverses revistes estatunidenques, principalment The New York Review of Books.

Cada capítol és una finestra en un dels episodis i els personatges més fascinants del segle XX, i tots estan fets amb una prosa clara, honesta i plena d’adients referències erudies. Cada capítol és un plaer perquè et fa veure polítics, escriptors i intel·lectuals amb altres ulls.

Cadascú trobarà els temes que més li interessen. A mi, el capítol sobre Primo Levi, supervivent d’Auschwitz i l’autor d’entre altres de Se questo è un uomo, i el de Hannah Arendt són dels que més m’han agradat perquè et fa veure la persona, l’obra, el moment històric, la repercussió de les seves idees i el lloc que ocupen en l’univers intel·lectual modern amb una senzillesa i una empatia envejables. A més, Judt ho llegeix tot. L’article sobre Levi és sobre una bibliografia de l’autor i, per fer la ressenya, Judt va llegir la biografia i tota l’obra de Levi, que cita amb cura i facilitat.

Judt també té capítols sobre la memòria històrica a França, els anys del govern de Tony Blair, la crisi dels missils a Cuba, o l’obra d’Arthur Koestler, Manès Sperber, Albert Camus, Eric Hobsbawm o Edward Said. En conjunt, el llibre et deixa famolenc de saber, de lectures originals, d’arribar mai a poder escriure, encara que només siga un article, al mateix nivell que el de Judt. O, si més, no, escriure llibres i articles que Judt hagués trobat valents i ben fonamentats.

Judt valora la tasca dels intel·lectuals públics i compromesos i es situa en la tradició del liberalisme polític que defensa la llibertat individual en un context de democràcia social (estat del benestar). Judt rebutja les ortodòxies de qualsevol mena i és capaç de veure les persones amb tots els matisos que la vida els imprimeix. Les seves opinions són fonamentades i utilitza el mateix cedàs per a amics i enemics.

Els coneixements i coratge intel·lectual, la rectitud moral i el compromís polític de Judt animen el lector a encarar-se amb la seva vida i el seu món amb noves eines i amb el saber que paga la pena viure per poder llegir persones com Judt. 

Judt creia que la seva feina d’historiador era "dir el que quasi sempre és una història incòmoda i explicar perquè aquesta incomoditat forma part de la veritat que necessitem per poder viure bé i per poder viure de forma apropiada. Una societat ben organizada és aquella en què sabem col·lectivament la veritat sobre nosaltres mateixos, no pas aquella en què ens contem mentides plaenteres sobre qui som realment." A totes les societats els cal persones que diguen les veritats incòmodes, però a algunes ens cal més que no a altres.

Reappraisals ha estat un plaer que no volia que acabara i, per això, ja he començat un altre dels seus llibres.


Com que hi ha tantes cites que m’han agradat del llibre, crec que faré com vaig fer amb Mary Oliver, cada dia n’aniré posant una.