Jaume Cabré, Jo confesso

Després de Les veus del Pamano, Jaume Cabré ens ofereix una altra novel·la complexa, amb una bona recerca de fons i sobre un tema interessant: el mal, encara que hauria de dir-ho en plural, els mals.

Cabré utilitza un recurs similar a l’emprat a la pel·lícula canadenca The Red Violin: ressegueix la història del violí Vial, fet per Lorenzo Storioni a Cremona el 1755. Però a diferència de la pel·lícula, Cabré comença la narració amb la història inquisitorial de les llavors al Monestir del Brugal que tres segles després formaran l’auró i l’abet la fusta dels quals serà seleccionada per un jove alpí exiliat Mureda i venuda a un jove Storioni. El violí serà comprat per un violinista flamenc i romandrà a la família fins el 1938, quan una àvia jueva el compra per la seva filla i el Vial acaba amb la família a camp d’extermini d’Auschwitz, on un metge de les SS se’l queda i el malven després a Fèlix Ardèvol, el pare del protagonista i narrador Adrià Ardèvol.

La història barreja intolerància i maldats a èpoques històriques diverses i reflexiona sobre què és el mal. El més interessant per a mi són les maldats quotidianes. D’un inquisidor o d’un SS ja sabem què esperar, però d’un amic que decideix apropiar-se del manuscrit autobiogràfic de l’amic amb Alzheimer i publicar-lo amb el seu nom com a novel·la perquè tot sol no pot esdevenir l’escriptor de qualitat que anhela, o d’un protagonista la covardia del qual el fa mentir diverses vegades a la dona que estima i la reté amb enganys i mitges veritats, l’autor ens fa preguntar-nos quin tipus de maldat és aquesta.

La meva conclusió és que el mal forma part intrínsica de la humanitat i que, en un grau o altre, tolerable o intolerable, totes les persones som dolentes i l’únic al que podem aspirar és a minimitzar el dolor que causem als altres i restituir de la millor manera que sapigam el dolor que ja hem causat, amb coneixement de causa o sense, directament o indirecta.

Una novel·la de mil pàgines dóna per a molt més que açò. L’amor i els limits de l’estima, l’amistat i les seves mancances i l’estima entre pares i fills són també temes importants que Cabré tracta amb matisos.

Potser una de les coses més originals de la novel·la siga l’eliminació de les convencions sobre diàlegs, com l’autor força l’estructura de les escenes per barrejar sense previ avís personatges de vàries èpoques i com barreja narradors amb tercera i primera persona. Les originalitats formals venen justificades perquè el narrador té Alzheimer i escriu sense revisar el text, a corre-cuita, en una cursa contra la desmemòria. En alguns moments de la novel·la aquest recurs funciona molt bé i fa que llegir siga un plaer.

Tot funciona, però? Hi ha unes coses que si jo hagués estat editora del llibre, hauria modificat. Una és la història de la Gertrude i el seu home assassí. Trobe que no calia per al funcionament de la història i que la connexió entre ella i el fil principal, la mateixa infermera que té cura de la dona d’Adrià i de Gertrude, és forçada i totalment innecessària. La segona és que la veu del narrador esdevé a cops pesada i repetitiva. Jo confesso que més o menys a mig camí, vaig estar a punt d’enviar a pastar fang l’Adrià Ardèvol. Encara com el Vial i la història del Matthias Alpaerts em va convèncer de continuar endavant i acabar el llibre. I un comentari final. El títol, Jo confesso, podria millorar-se. Ja sé que Cabré té els lectors assegurats en català, però Les veus del Pamano era molt més poètic i suggerent. Potser Els sons de l’auró?

I com a punt i final, un lament. Per què Jaume Cabré és una excepció en el món literari en català? Per què gran part dels autors, editors i lectors accepten llibrets de poques paraules i menys recerca per comptes d’exigir obres de qualitat que puguen esdevenir literatura universal?