The Glass Castle és un llibre de memòries de la periodista i escriptora estatunidenca Jeannette Walls, que de petita va viure quasi-nómada amb els seus quatre germans, una mare pintora i escriptora que mai no va fer carrera i que resentia els fills i un pare alcoholic que sempre perseguia un projecte impossible i no mantenia cap feina per més d’uns mesos.
Inicialment, la narració passa en el desert d’Arizona, quan la família ja no es pot mantenir, són acollits per la l’àvia materna a Phoenix, però això tampoc no dura, i després de mil llocs més, l’àvia paterna, una dona abusiva que havia estat abusada de petita, els acull i acaben a una ciutat petita minera en decadència a West Virginia.
El llibre és llegeix en un tres i no res perquè l’autora escriu com una periodista, no com una escriptora. El relat està farcit d’històries increïbles que el lector només creu a mitges tot i que es tracta d’un llibre de no ficció, de memòries. El problema, però, no és aquest. El principal defecte és que acabes el llibre i sí, has vist una família despullada, dos pares contradictoris que, per una banda, ofereixen cultura als fills i, per l’altra, els deixen tan lliures que ni tan sols es preocupen de donar-los a menjar, però realment no coneixes les persones perquè l’autora ha estat massa ocupada explicant els fets per entrar en profunditat en el significat que aquests fets tenien per a cada membre de la família.
Així, sabem que la germana petita, Maureen, amb una relació menys estreta amb els altres germans, era la més feble i va acabar apunyalant la mare, sent enviada un any a una institució psiquiàtrica i abandonant la família a Nova York per marxar a Califòrnia, tan lluny com fóra possible. Molt bé. I què? El mateix es pot dir de la germana gran i el germà petit.
Una mica millor és la caracterització dels pares com a pseudo-hippies que odiaven tota autoritat (la policia era Gestapo), estaven enganxats a un tipus de vida nómada i exitant, i no veien la necessitat de tenir la nevera plena perquè els fills no hagueren de buscar menjar a la paperera de l’institut. I tot això, descobreix el lector, quan s’ho podrien haver evitat si la mare hagués venut les propietats que havia heretat a Phoenix, una casa i, sobretot, un terreny que l’autora descobreix d’adulta que valia un milió de dòlars, però que la mare rebutjava vendre perquè la terra heretada des dels temps dels pioners havia de quedar a la família.
Només acabar l’institut, la filla gran marxa a Nova York a treballar de cambrera i il·lustradora, la narradora i el seu germà segueixen el mateix camí abans d’acabar l’institut, i la germana petita als 12 anys. Els pares, quan tots els fills marxen, decideixen anar a Nova York també, però acaben sense sostre primer i d’okupes després.
The Glass Castle té coses bones. L’autora no jutja els pares, sinó que deixa que el lector prenga les seves pròpies conclusions i tampoc cau mai en la sensibleria o el melodrama. I el llibre t’enganxa, no te’l pots deixar. Però al final, acabes amb un gust amarg del que podria haver estat i no fou.
No comments:
Post a Comment