Llibre 1: Susan Freinkel, Plastic: A Toxic Love Story

Objectes quotidians com ara una pinta, una cadira, un encenedor, una bossa de plàstic, una ampolla d’aigua, un frisbee, una targeta de crèdit o una bossa permeten la periodista Susan Freinkel explicar la nostra dependència del plàstic.  L’autora utilitza els objectes familiars per tractar els aspectes fonamentals del plàstic, com ara les diferents famílies, qui produeix què, què se’n fa del plàstic d’usar i llençar i quins perills té viure en el que Freinkel anomena plasticville.

Vaig triar el llibre perquè no sabia gaire d’un material que m’envolta diàriament.  Ara mateix, escric aquestes línies amb un teclat de plàstic, mirant una pantalla amb un marc de plàstic, seguda en una cadira de peus de plàstic i vestida amb un jupetí 100% polyester.

Les històries personals dels pioners químics, dissenyadors i empresaris que van iniciar la indústria del plàstic després de la Segona Guerra Mundial són molt sucoses.  El dissenyador danès Verner Panton es va obsessionar per crear una cadira de plàstic sense potes, d’una sola peça, i finalment, després de veure la seva idea de disseny rebutjada per molts fabricants, va aconseguir crear la que ha esdevingut un mite: la cadira Panton.

 

Però el més interessant del llibre depèn de la ignorància pròpia.  Com tants, em pensava que el símbol de les fletxes en forma de triangle que porten els plàstics volia dir que eren reciclables i, en canvi, indica el material del qual estan fets amb una numeració de l’1 al 7! I de reciclar... amb sort els plàstics PET, els de les ampolles d’aigua i refrescs, però la gran majoria acaba en forma de partícules als oceans o soterrats en abocadors.

I jo que sí que havia sentit dels problemes del Bisfenol A, un component de les ampolles de plàstic i dels biberons que amb l’ús passa del compost del plàstic a la llet o aigua, però no sabia res dels ftalats i dels DEHP i de la interrupció endocrina que provoquen.

També m’ha interessat molt la idea de com ha canviat el concepte de toxicitat.  La idea més establerta era que tot element és tòxic en altes dosis, fins i tot l’aspirina pot ser mortal, però que en baixes dosis, elements radioactius o carcinogènics són innocus.  El nou concepte, desenvolupat a partir de l’evidència de la interrupció endocrina, és que la toxicitat pot tenir uns efectes transgeneracionals i que depèn del moment d’evolució d’un humà o un animal en el qual es veu exposat.  A més, la toxicitat normalment es valora individualment per a cada element, però el cocktail de plàstics que ens envolta presenta uns nivells de toxicitat acumulats molt superiors i no ben coneguts encara ara.

La veritat és que he après tant que no acabaria mai i utilitzaré el llibre de referència en el futur. Aquest llibre m’ha fet encara més conscient de la necessitat d’evitar els plàstics d’usar i llençar i els envoltoris innecessaris.  I sempre que hi hagi una alternativa menys contaminant al plàstic, utilitzar-la encara que coste més diners, perquè el plàstic només sembla barat en aparença.