Com a historiadora, la valoració d’aquest llibre és bona. La recerca és correcta i està ben explicada, tant la seva originalitat com les limitacions de les fonts. L’escriptura és clara i ben organitzada. Les referències teòriques i el marc conceptual del llibre són encertats. I el tema és original. I tanmateix... el llibre pateix la malaltia de molts llibres d’història identificada per Tony Judt: “està escrit per als amics [de l’autor] i la prestatgeria de la biblioteca.”
El problema és que l’argument del llibre perd consistència i vitalitat per la insistència enciclopèdica de l’autora per mostrar cada detall històric descobert en la recerca i això fa que 80 pàgines innecessàries entorpeixin la lectura d’un llibre que, altrament, seria de gran interés per a un públic més ampli. Però bo, aquesta ressenya no va per bon camí, perquè potser m’hauria de centrar en què contribueix el llibre per al públic (historiadors i altres estudiosos) a qui va adreçat.
El llibre argumenta que la constitució española del 1978 no és el principi de la pràctica democràtica a Espanya. Ans al contrari, la constitució és la culminació de vora dues dècades de pràctiques en participació cívica en associacions de veïns i grups de mestresses de la llar i de caps de família, aquestes darreres organitzades pel Movimiento.
Els historiadors de la transició han prestat atenció al moviment ciutadà, de les associacions de veïns, però han menystingut les pràctiques democràtiques en les associacions vinculades al Movimento. Radcliff argumenta convincentment que en aquestes associacions, milers de persones, homes i dones per separat, van establir organitzacions semi-independents, van practicar l’eix horitzontal (relacions entre organitzacions) i l’eix vertical (relacions entre les organitzacions i l’estat) de la ciutadania. Tot i que la major part d’associacions de mestresses de casa i de pares de família no va superar la debacle del règim franquista, les pràctiques democràtiques van permetre moltes persones formar-se en el joc democràtic des dels anys 60 i estar preparats per a participar activament en la transició.
Radcliff és una historiadora astuta i interessada en qüestions de gènere. Dos dels capítols se centren en la participació de les dones a les associacions de veïns i en la seva tasca a les associacions de mestresses de casa. Radcliff argumenta que ambdues van obstaculitzar la participació democràtica de les dones. En les associacions de veïns, els interessos “generals” eren els masculins i les qüestions “de dones” eren vistes com a secundàries o per ser tractades en associacions feministes, no de veïns. La igualtat suposava la invisibilitat. En les associacions de mestresses de casa, la visibilitat era garantida, però des d’una posició subalterna basada en la diferència. Les associacions tractaven coses de dones en l’àmbit casolà, i tot i que també intentaven engrandir l’horitzó cultural dels seus membres, per definició no tenien el pes de les associacions de pares de família, encarregades de les qüestions generals i universals.
A més de l’extensió, hi ha una altra qüestió que dificulta la lectura i que separa el llibre d’un públic més ampli. No hi ha històries personals. Tot i que s’esmenta la presidenta de tal associació de mestresses de casa o el líder de tal associació de veïns, no hi ha històries, ni persones amb cara i ulls. Això podria haver-se remeiat si s’haguessin buscat les històries i si l’autora hagués complementat la feina d’arxiu amb una mica història oral.
En conjunt, un llibre imprescindible per als historiadors del franquisme i la transició i per als estudiosos de transicions entre dictadures i democràcies arreu i prescindible per a la resta de la humanitat.
No comments:
Post a Comment