William B. Irvine, A Guide to the Good Life. The Ancient Art of Stoic Joy

Teniu una filosofia de vida? Heu pensat mai a fer-vos stoics? Doncs això és el que proposa el filòsof estatunidenc William B. Irvine, especialista en els estoics romans Sèneca, Marcus Aurèlius, Musonius Rufus i Epictetus.

El llibre està ben escrit, documentat i argumentat. La justificació de perquè necessitem una filosofia de vida per tenir una vida bona i assegurar-nos que no malbaratem la vida no acaba de ser convincent, però les tècniques que els estoics utilitzen per assolir la tranquil·litat i el gaudi són molt interessants.

La visualització negativa sona estranya, però resulta molt efectiva per apreciar allò que ja tenim i evitar desitjar contínuament coses noves que poden no estar al nostre abast. M’explique. La visualització negativa consisteix a imaginar que perdem allò que més estimem i que més necessitem (la família, la feina, la casa, el cotxe, etc.). Normalment això només ho fem quan les circumstàncies en obliguen perquè és difícil imaginar pèrdues com aquestes, però els estoics ens diuen que ho hauríem de fer cada dia per així apreciar el que tenim i evitar donar-ho per descomptat.

La dicotomia del control. Els estoics ens demanen que dividim tot el que ens passa en tres categories: coses sobre les que tenim un control absolut (els nostres objetius, per exemple), coses sobre les que tenim un control parcial (com reaccionar envers altres) i coses sobre les que no tenim cap control (el temps o les reaccions dels altres). Els estoics ens aconsellen mai no preocupar-nos per les darreres perquè no podem fer res per controlar-les i centrar-nos en les dues primeres.

El fatalisme envers el passat. Els estoics ens recorden que pensaments com “si ara haguera fet això o allò” “si no haguera deixat aquesta feina ara estaria...” no ens porten enlloc i destorben la nostra tranquil·litat perquè el passat no es pot canviar. Se’n pot aprendre, però per evitar cometre els mateixos errors, no per quedar-se encallat en escenaris hipotètics.

L’abnegació. Els estoics aconsellen que cal exposar-se periòdicament a situacions incòmodes per enfortir la nostra disciplina i capacitat d’aguantar el dolor i el sofriment. Així, quan una situació realment incòmoda ocorre, estarem millor preparats per fer-li front i quan hem de conquerir un repte difícil, ens semblarà menys inabastable.

Els estoics també recomanen meditar cada dia sobre com hem reaccionat envers els reptes que el dia ens ha oferit. Hem deixat que la nostra tranquil·litat es veiera compromesa o hem aconseguit fer front, per exemple als insults o a la ira, amb humor, rient-nos de nosaltres mateixos o amb silenci?
  
Aquestes són les tècniques que permeten als estoics sortejar qüestions com les relacions socials, els insults, el dolor, la ira, la fama, el luxes, l’exili, l’envelliment, o la mort, al temps que construeixen vides satisfactòries no exclussivament centrades en ells mateixos, ja que els estoics valoraven molt complir amb el seu deure públic de ciutadans.

Una de les coses més sorprenents del llibre ha estat reconéixer que, sense ser una estoica, ja practique per instint de preservació algunes de les tècniques que els estoics suggereixen. Per exemple, ser fatalista envers el passat. Em surt de forma natural no deixar-me portar pel que podria haver estat i no fou. Una altra cosa que també faig per instint és no deixar-me endur pel consumisme i desitjar comprar coses noves a tothora per sentir-me millor amb mi mateixa, per comptes de buscar la utilitat i valorar allò que ja tinc.

Potser no em faça estoica, però aquestes tècniques certament que m’ajudaran a sentir que tinc un major control sobre la meva vida.